Aquests dies he estat escoltant molta música. Quan dic molta música vull dir despertar-me i engegar l’ordinador (cosa mai vista en mi) i escoltar dues o tres cançons bevent la llet amb els cereals que s’assemblen més als special K. Vaig a la universitat i quan torno a casa per fer el dinar engego el portàtil i continuo empapant-me de desenes de cançons. Vaig del rock català, al jazz de Miles Davis, a l’ska xilenu; m’impregno de ritme amb Victor Jara, Ismael Serrano, Damien Rice, Van Morrison i amb música francesa com Tryo. També escolto bandes com Banda Conmoción; i cantants i grups xilens: Violeta Parra, Eduardo Gatti,Chico Trujillo i Guchupé.
També miro moltes pel·lícules. Des que estic a Santiago he mirat unes tres o quatre pel·lícules a la setmana, i m’he endinsat de puntetes pel cinema xilè, amb Machuca, La novia errante, Y las vacas vuelan o el Chacotero Sentimental. M’he endinsat a la poesia de Mario Benedetti amb El lado oscuro del corazón; he mirat Al otro lado, Lo que queda del día, Los puentes de Madison, La milla verde, La chica del puente, Noviembre... algunes d’elles m’han caigut a les mans després de formar part de les llistes de pelis pendents. Altres m’han arribat per casualitat, i moltes d’altres, omplen ara els calaixos de dvds gràcies al tresor que algú va regalar-me (gràcies!).
La música i el cinema m’atrapen molt. M’enganxen sense que jo me n’adoni, i no me n’havia adonat mai perquè no m’havia deixat portar com ho faig ara. Ho escolto tot intensament, amb profunditat, entro als ritmes, als balls i a cada imatge, entro a cada història i m’impregno de tot el que allò m’aporta.
Comença el cap de setmana amb una festa, una mica de cumbia, jazz, i una ruta pel Cajón del Maipo on podrem banyar-nos amb aigües termals entremig de neu i caminarem fins al volcà.
I tot això... al ritme de la música! I vosaltres... també sou part de la meva música!!
