escapada!

Muntanyes · vida · blanc i blau
Excursió · cascada · aigua · minerals · muntanyes

Ritme · caminada · sol · tranquil·litat
Aire · banys · riures i trineus

Viatge · cabanyes sense llum
Espelmes · cartes · sacs i tendes
Lluna · constel·lacions · naturalesa i ovnis
Lliures · converses · pel·lícules, artistes
Empanades · nous i rius
Silenci · paisatge i alegria.

Sorolls i plans!

Aquests dies he estat escoltant molta música. Quan dic molta música vull dir despertar-me i engegar l’ordinador (cosa mai vista en mi) i escoltar dues o tres cançons bevent la llet amb els cereals que s’assemblen més als special K. Vaig a la universitat i quan torno a casa per fer el dinar engego el portàtil i continuo empapant-me de desenes de cançons. Vaig del rock català, al jazz de Miles Davis, a l’ska xilenu; m’impregno de ritme amb Victor Jara, Ismael Serrano, Damien Rice, Van Morrison i amb música francesa com Tryo. També escolto bandes com Banda Conmoción; i cantants i grups xilens: Violeta Parra, Eduardo Gatti,Chico Trujillo i Guchupé.

També miro moltes pel·lícules. Des que estic a Santiago he mirat unes tres o quatre pel·lícules a la setmana, i m’he endinsat de puntetes pel cinema xilè, amb Machuca, La novia errante, Y las vacas vuelan o el Chacotero Sentimental. M’he endinsat a la poesia de Mario Benedetti amb El lado oscuro del corazón; he mirat Al otro lado, Lo que queda del día, Los puentes de Madison, La milla verde, La chica del puente, Noviembre... algunes d’elles m’han caigut a les mans després de formar part de les llistes de pelis pendents. Altres m’han arribat per casualitat, i moltes d’altres, omplen ara els calaixos de dvds gràcies al tresor que algú va regalar-me (gràcies!).

La música i el cinema m’atrapen molt. M’enganxen sense que jo me n’adoni, i no me n’havia adonat mai perquè no m’havia deixat portar com ho faig ara. Ho escolto tot intensament, amb profunditat, entro als ritmes, als balls i a cada imatge, entro a cada història i m’impregno de tot el que allò m’aporta.

Comença el cap de setmana amb una festa, una mica de cumbia, jazz, i una ruta pel Cajón del Maipo on podrem banyar-nos amb aigües termals entremig de neu i caminarem fins al volcà.

I tot això... al ritme de la música! I vosaltres... també sou part de la meva música!!

Temperatures i excursions

Aquests dies Santiago és sinònim de pluja. Que la ciutat sigui sinònim de pluja significa que si surts al carrer, acabes xop. Sí o sí. Aquí no hi ha cap carrer que estigui pensat per emportar-se l’aigua, no hi ha clavegueres, ni cap forma que els ajudi a canalitzar-la. Això vol dir que esperar-se per creuar un pas de vianants pot suposar anar tot el dia xop des dels genolls fins als peus, perquè els senyors conductors de las micros – els busos de la ciutat – no tenen cap mirament pel pobre peató que es mulla al carrer. El que sí que és senzill és comprar-se un paraigües. Sembla mentida la rapidesa dels venedors del carrer, perquè tan aviat venen pinces del cabell, com caramels d’eucaliptus, com paraigües. I per escollir el producte, depenen del temps. Així, a la que cau una gota, es munta un mercat espontani de dos o tres venedors que lluiten per vendre l’objecte del dia. Tot i la pluja d’aquests dies, afegeixo aquí l’intent d’excursió de la setmana passada!

Al suroeste de Santiago el torrencial río Maipo baja de los Andes formando un estrecho valle. En su recorrido riega 200.000 hectáreas de terreno y alimenta cuatro embalses y cuatro centrales hidroeléctricas. Su afluente principal es el Mapocho. El Cajón del Maipo es una de las zonas preferidas por los domingueros santiaguinos, para pasear por el bucólico paisaje del río o para llegar a las estaciones de esquí, baños termales y parques naturales del Cajón.
Por este motivo, elegimos un viernes para recorrer los caminos que, durante el fin de semana, se llenan de domingueros (de pixapins, que diríem). ¡Y porqué aprovechábamos nuestro día libre! Empezamos la excursión sin mucha preparación previa, confiando en que en cada parada nos indicaría alguien. Pero la verdad es que vamos viendo que a veces encontrar este ‘alguien’ no es tan fácil como parece. Es cierto que los chilenos son las personas más dispuestas a ayudar que en ningún otro país donde he viajado, pero eso no siempre soluciona las pequeñas fronteras que van apareciendo. De hecho, no teníamos nada preparado, así que abiertas a la aventura, tampoco fue una excursión tan desastre. Después de tomar buses distintos llegamos a San Gabriel, una aldea de origen cantero y minero, la última aldea del valle, rodeada de nieve por las montañas que la encierran. En San Gabriel teníamos que empezar la ruta para subir a alguna cima pero la posibilidad de tempestad nos impidió dar comienzo a la caminata.
Por eso, habiendo visitado ya San José del Maipo – población principal del valle que sólo se activa los fines de semana -, tomamos un bus hasta Santiago, el cual también nos permitió ver el otro lado del valle.
Se ve que en el Cajón del Maipo hay baños termales (¡para bañarse en agua caliente!), pistas de esquí y muchas excursiones, pero se ve también que quizás se tenga que ir un poco más organizado. Aún así, siempre es bonito salir de la ciudad y ¡respirar aire puro!

Podrán cortar todas las flores... pero nunca la primavera!

Valparaíso és paisatge i, sobretot, és el mar. Valparaíso és una ciutat feta per caminar, passejar pels disset cerros i admirar les teulades i les façanes d’unes cases que semblen un museu d’art quotidià. La ciutat de la poesia té quasi 300.000 habitants – jo hi anava pensant que era un poblet amb port! – i queda situada en una badia amb una part plana i un amfiteatre de més d’una dotzena de cerros, on s’hi escalonen les vivendes. Escales, escales i més escales, carrers de pujades interminables i funiculars (ascensors per ells) procuren salvar la gran diferència d’altura entre el port i la platja i el cim dels turonets.

Valparaíso és una ciutat anàrquica, on tothom lluita per aconseguir tenir el mar a primera vista des del balcó i, com en tot, ho aconsegueixen els més afortunats, els que poden pagar el preu del paisatge. Tot i així, la majoria de porteños (habitants de Valpo) són afortunats, i és que el mar es pot veure des de molts punts de la ciutat.

El que més impressiona és l’art que es guarda en cada racó. És com si la pintura a les parets fos l’expressió dels sentiments de la humanitat. Cada façana brilla, deixa anar algun missatge, ja sigui amb paraules o amb color. A més, algunes façanes tenen rajoles amb versos del seu gran poeta Pablo Neruda i també de Federico García Lorca. És entretingut parar-se a llegir cada rajola i a mirar totes les façanes! D’entre moltes, la que més em va agradar va ser la frase del títol, perquè anava acompanyada d’un dibuix preciós, ple de flors de colors i cares alegres i tristes. Pel que sembla, les pintures de les parets de Valparaíso són maneres de crear, d’expressar i també de criticar la societat, el país, la ciutat. Són crides a l’amor i a l’amistat, a la solidaritat i, en definitiva, a l’art com a font quotidiana d’expressió personal.

Amb tres dies vam tenir temps de veure la ciutat i, en part, viure’n la seva essència. Vam arribar en un bus el divendres al vespre sense tenir lloc on dormir, però va aparèixer la senyora Sort i un noi ens va oferir – pagant 3.500 pesos per nit (4’50 euros) – dues piezas (dues habitacions) en un apartament molt cèntric. Després de pujar moltes desenes d’escales vam instal·lar-nos i vam sortir a conèixer l’ambient nocturn que, a ritme de cançons tradicionals, va ser molt i molt acollidor. Una de les cançons més típiques de Valpo és aquesta, un tema romàntic però que té la seva màgia, sobretot escoltant-la al ritme d’un acordió i d’unes maraques ben autèntiques!

http://www.youtube.com/watch?v=HjNHPXw8CYE

El sol va sortir tot dissabte i tot diumenge, i amb la seva gran companyia vam fer dia de platja, petjades a la sorra i aigua fins als turmells. Vam fer dia de passejades per la zona del port i després vam arribar-nos fins a les parts de més altura, passant per places i carrerons plens de gent, i més gent, de gossos i més gossos. Vam fer el diumenge entremig de poesia i vistes al mar, sobretot visitant La Sebastiana, la casa que tenia Pablo Neruda a Valparaíso. “Yo establecí la casa. / La hice primero de aire. / Luego subí en el aire la bandera/ y la dejé colgada/ del firmamento, de la estrella, de/ la claridad y de la oscuridad...” És una casa preciosa, no només per la decoració (que a mi em va semblar massa carregada) sinó per les grans vistes al mar i a la ciutat; qualsevol es concentra i crea amb aquell paisatge davant!

http://www.youtube.com/watch?v=vj-UpzxHchk

Comparteixo aquest link d’un tema que ha estat banda sonora aquests dies. És un poema de Pablo Neruda recitat i musicat per Maná, que em va arribar en un mail preciós! A més, a través d’aquest enllaç s’arriba a cançons tranquil·les però boniques!

Que tingueu un bon dia!

Amb guants i bufanda!

Santiago de Xile és la capital dels contrastos. Amb poc menys de sis milions d'habitants, la ciutat acull, concentrada en un enorme cendrer, una població que es caracteritza, com tantes altres, per les diferències. A Santiago hi és tot, però sobretot diversitat perquè les classes socials es van diferenciar de manera brutal durant la dictadura de Pinochet. Intueixo que per això en una ciutat tan gran qualsevol pot creuar-se amb un bon jan netejant sabates als empresaris encorbatats, amb venedors de kleenex, mitjons, fruita i també amb botigues improvisades d’empanadas (són boníssimes!).

Rodejada per cordilleras i cerros, Santiago enganxa la contaminació dins de les altures que la col·lapsen, l’smog és al·lucinant i fa que molts dies no es pugui veure l’enorme paisatge que envolta la ciutat. Per això, molts diuen que és una ciutat de grisos, que hi falta color. Però la gràcia està en buscar-lo. Santiago amaga façanes plenes de pintures impressionants, sobretot al barri Bellavista, que a més reuneix molt ambient a la nit – bars amb música en directe, restaurants per menjar chorrillana, completos i chela, molta chela -. La ciutat també aireja l’ambient amb parcs que s’omplen de malabaristes amb gran talent, lectors que prefereixen la gespa abans que el sofà, atletes, i joves que escullen el verd del parc per passar les hores. I a més dels parcs, com el Parque Forestal –que segueix, en part, el riu Mapocho -, el cerro Santa Lucía i el cerro de San Cristóbal donen el toc natural que resulta ser imprescindible en qualsevol ciutat. S’agraeix veure el color verd!
El barri Providencia és ple de botigues i restaurants, d’oficines, apartaments i venedors ambulants. És una comuna de serveis, amb trànsit i soroll, però és una zona segura i ben comunicada. La sort de viure a Providencia és sobretot aquesta: la seguretat i la comunicació. I la nostra sort afegida és viure entremig d’un parc, de manera que també tenim silenci i tranquil·litat!

La democràcia actual a Xile és molt recent: no fa ni vint anys que va acabar! I pels joves que hem nascut i crescut en una societat teòricament democràtica, ens és difícil posar-nos al cap que els xilens de la nostra generació van viure un canvi brutal: el final de la dictadura i el principi de la democràcia. Pel que he vist és un tema poc parlat, amb molta memòria històrica per excavar... però tot és qüestió de temps. Mentrestant, a la ciutat hi treballen molts carabineros (tothom els coneix com a Pacos –policies –) que controlen, a peu, amb cotxe o amb cavall, que tot vagi com ha d’anar.

A Santiago és hivern, i les que venim de l’estiu no ens traiem el sol del cap. Les ganes que arribi la primavera creixen i creixen cada dia més! Tot i així, és bonic veure neu per la finestra (quan no hi ha smog) i poder passejar sense abric, i és que quan surt el sol... sobra la roba!

La música, els carretes i els balls formen part del dia a dia a la ciutat dels contrastos. Per això deixo aquí uns ritmes xilens, perquè qui ho triï pugui encomanar-se de la cumbia, la salsa, l'ska i les melodies de l’altra punta del món! És Guachupé, un dels grups que més m'ha acompanyat aquests dies:

http://www.youtube.com/watch?v=R4Dnj5iKUJo