Amb guants i bufanda!

Santiago de Xile és la capital dels contrastos. Amb poc menys de sis milions d'habitants, la ciutat acull, concentrada en un enorme cendrer, una població que es caracteritza, com tantes altres, per les diferències. A Santiago hi és tot, però sobretot diversitat perquè les classes socials es van diferenciar de manera brutal durant la dictadura de Pinochet. Intueixo que per això en una ciutat tan gran qualsevol pot creuar-se amb un bon jan netejant sabates als empresaris encorbatats, amb venedors de kleenex, mitjons, fruita i també amb botigues improvisades d’empanadas (són boníssimes!).

Rodejada per cordilleras i cerros, Santiago enganxa la contaminació dins de les altures que la col·lapsen, l’smog és al·lucinant i fa que molts dies no es pugui veure l’enorme paisatge que envolta la ciutat. Per això, molts diuen que és una ciutat de grisos, que hi falta color. Però la gràcia està en buscar-lo. Santiago amaga façanes plenes de pintures impressionants, sobretot al barri Bellavista, que a més reuneix molt ambient a la nit – bars amb música en directe, restaurants per menjar chorrillana, completos i chela, molta chela -. La ciutat també aireja l’ambient amb parcs que s’omplen de malabaristes amb gran talent, lectors que prefereixen la gespa abans que el sofà, atletes, i joves que escullen el verd del parc per passar les hores. I a més dels parcs, com el Parque Forestal –que segueix, en part, el riu Mapocho -, el cerro Santa Lucía i el cerro de San Cristóbal donen el toc natural que resulta ser imprescindible en qualsevol ciutat. S’agraeix veure el color verd!
El barri Providencia és ple de botigues i restaurants, d’oficines, apartaments i venedors ambulants. És una comuna de serveis, amb trànsit i soroll, però és una zona segura i ben comunicada. La sort de viure a Providencia és sobretot aquesta: la seguretat i la comunicació. I la nostra sort afegida és viure entremig d’un parc, de manera que també tenim silenci i tranquil·litat!

La democràcia actual a Xile és molt recent: no fa ni vint anys que va acabar! I pels joves que hem nascut i crescut en una societat teòricament democràtica, ens és difícil posar-nos al cap que els xilens de la nostra generació van viure un canvi brutal: el final de la dictadura i el principi de la democràcia. Pel que he vist és un tema poc parlat, amb molta memòria històrica per excavar... però tot és qüestió de temps. Mentrestant, a la ciutat hi treballen molts carabineros (tothom els coneix com a Pacos –policies –) que controlen, a peu, amb cotxe o amb cavall, que tot vagi com ha d’anar.

A Santiago és hivern, i les que venim de l’estiu no ens traiem el sol del cap. Les ganes que arribi la primavera creixen i creixen cada dia més! Tot i així, és bonic veure neu per la finestra (quan no hi ha smog) i poder passejar sense abric, i és que quan surt el sol... sobra la roba!

La música, els carretes i els balls formen part del dia a dia a la ciutat dels contrastos. Per això deixo aquí uns ritmes xilens, perquè qui ho triï pugui encomanar-se de la cumbia, la salsa, l'ska i les melodies de l’altra punta del món! És Guachupé, un dels grups que més m'ha acompanyat aquests dies:

http://www.youtube.com/watch?v=R4Dnj5iKUJo