Podrán cortar todas las flores... pero nunca la primavera!

Valparaíso és paisatge i, sobretot, és el mar. Valparaíso és una ciutat feta per caminar, passejar pels disset cerros i admirar les teulades i les façanes d’unes cases que semblen un museu d’art quotidià. La ciutat de la poesia té quasi 300.000 habitants – jo hi anava pensant que era un poblet amb port! – i queda situada en una badia amb una part plana i un amfiteatre de més d’una dotzena de cerros, on s’hi escalonen les vivendes. Escales, escales i més escales, carrers de pujades interminables i funiculars (ascensors per ells) procuren salvar la gran diferència d’altura entre el port i la platja i el cim dels turonets.

Valparaíso és una ciutat anàrquica, on tothom lluita per aconseguir tenir el mar a primera vista des del balcó i, com en tot, ho aconsegueixen els més afortunats, els que poden pagar el preu del paisatge. Tot i així, la majoria de porteños (habitants de Valpo) són afortunats, i és que el mar es pot veure des de molts punts de la ciutat.

El que més impressiona és l’art que es guarda en cada racó. És com si la pintura a les parets fos l’expressió dels sentiments de la humanitat. Cada façana brilla, deixa anar algun missatge, ja sigui amb paraules o amb color. A més, algunes façanes tenen rajoles amb versos del seu gran poeta Pablo Neruda i també de Federico García Lorca. És entretingut parar-se a llegir cada rajola i a mirar totes les façanes! D’entre moltes, la que més em va agradar va ser la frase del títol, perquè anava acompanyada d’un dibuix preciós, ple de flors de colors i cares alegres i tristes. Pel que sembla, les pintures de les parets de Valparaíso són maneres de crear, d’expressar i també de criticar la societat, el país, la ciutat. Són crides a l’amor i a l’amistat, a la solidaritat i, en definitiva, a l’art com a font quotidiana d’expressió personal.

Amb tres dies vam tenir temps de veure la ciutat i, en part, viure’n la seva essència. Vam arribar en un bus el divendres al vespre sense tenir lloc on dormir, però va aparèixer la senyora Sort i un noi ens va oferir – pagant 3.500 pesos per nit (4’50 euros) – dues piezas (dues habitacions) en un apartament molt cèntric. Després de pujar moltes desenes d’escales vam instal·lar-nos i vam sortir a conèixer l’ambient nocturn que, a ritme de cançons tradicionals, va ser molt i molt acollidor. Una de les cançons més típiques de Valpo és aquesta, un tema romàntic però que té la seva màgia, sobretot escoltant-la al ritme d’un acordió i d’unes maraques ben autèntiques!

http://www.youtube.com/watch?v=HjNHPXw8CYE

El sol va sortir tot dissabte i tot diumenge, i amb la seva gran companyia vam fer dia de platja, petjades a la sorra i aigua fins als turmells. Vam fer dia de passejades per la zona del port i després vam arribar-nos fins a les parts de més altura, passant per places i carrerons plens de gent, i més gent, de gossos i més gossos. Vam fer el diumenge entremig de poesia i vistes al mar, sobretot visitant La Sebastiana, la casa que tenia Pablo Neruda a Valparaíso. “Yo establecí la casa. / La hice primero de aire. / Luego subí en el aire la bandera/ y la dejé colgada/ del firmamento, de la estrella, de/ la claridad y de la oscuridad...” És una casa preciosa, no només per la decoració (que a mi em va semblar massa carregada) sinó per les grans vistes al mar i a la ciutat; qualsevol es concentra i crea amb aquell paisatge davant!

http://www.youtube.com/watch?v=vj-UpzxHchk

Comparteixo aquest link d’un tema que ha estat banda sonora aquests dies. És un poema de Pablo Neruda recitat i musicat per Maná, que em va arribar en un mail preciós! A més, a través d’aquest enllaç s’arriba a cançons tranquil·les però boniques!

Que tingueu un bon dia!