Les ungles

Els vicis i les manies s’enganxen de tal manera que semblen innats, com si tots nasquéssim amb l’etiqueta posada al coll, o al front - vés a saber -, amb un cartell blanc amb lletres majúscules de color fosc. Als meus cartells hi devia posar alguna cosa com: “es mossegarà les ungles”, “tindrà preferència pels números parells”, “s’enganxarà al cafè cap al final de l’adolescència” i “no sentirà cap mena de passió pels animals”. Evidentment, tenia molts més cartells, grans i petits, amb molts més vicis i manies, però tampoc cal exposar-los tots...

Al que em refereixo és que els cartells que ara ja em semblen innats m’atabalen. No m’agrada mirar enrere i veure que em mossego les ungles des dels cinc anys (o era des dels tres?). O que procuro els parells abans que els senars. No m’agrada adonar-me que, en definitiva, hi ha tantes i tantes coses escrites des de fa una eternitat. (O potser és que es van escrivint mentrestant?). M’agrada ser capaç de desxifrar els cartells dels altres, però em frustra no poder llegir els propis amb suficient temps com per reaccionar abans que el contingut del missatge – sempre curt i concís – en el cartell blanc s’enganxi a la meva persona. (O potser és que aquesta lluita entre el temps i el jo, que sempre el vol atrapar, forma part del tot plegat...).

A Xile també em mossego les ungles. I bastant! També intento que els volums dels altaveus, de l’ordinador o el número de minuts de la rentadora (sí sí, es programa amb minuts la lavadora chilena!) siguin sempre parells, i en general evito els milers de gossos que passegen pels carrers i parcs com autèntics xilens. Segueixo bevent un cafè amb molta llet escalfada un minut i mig al microones, i no em descuido mai d’endreçar les ulleres i el raspall de dents als seus nous llocs corresponents.
I avui, caminant amb molt bona companyia per un oasis verd enmig del gris de la ciutat hem reflexionat sobre tot això. No sobre els cartells, sinó sobre les ungles. Per això publico que deixo de mossegar-me-les a partir de demà. Tots sabem els milions de vegades que he intentat aconseguir oblidar aquest vici, però deixar el cartell blanc dins de la capsa dels records no ha estat mai fàcil per mi (el pes del cartell blanc és massa gran!).

En una setmana plena de profunditats, coneixences i molts moments bonics que se m’arxiven a la memòria, penso en els vostres cartells, en els teus, els d’ell i els d’ella, i m’adono que, en realitat, tots estem fets de la mateixa pasta, però cadascú camina (i mira), aprèn i vola amb unes paraules diferents penjades del coll, o del front –qui ho sap –. I que, en el fons, són aquestes les que, d’una manera o altra, ens modelen (però no ens determinen!).