El divendres va ser un dia sorprenent. Sobretot, diferent. L’11 de setembre de 1973 Xile va viure el cop d’estat. Pinochet va derrotar el govern de Salvador Allende, que estava a la presidència de la República de Xile des de 1970. Així, el govern que pretenia portar Xile al socialisme (a través d’una nova aliança socialista- comunista, la Unidad Popular) va acabar el dia 11 de setembre amb la presa del poder per part del nou govern dictatorial.
Així va ser el cop d’estat (copio això directament de la magnífica Vikipèdia! Molt útil per fer-se una idea de com va anar tot plegat):
A las 9.55, los tanques del general Palacios ingresaron en el perímetro de la Moneda. Francotiradores apostados en los edificios aledaños los trataron de repeler y se inició una balacera. A las 10:15, a través de radio Magallanes —la única pro gobierno que aún no era silenciada— Allende emitió su último mensaje a la Nación. A las 10:30, los tanques abrieron fuego contra la Moneda. Los siguieron las tanquetas y la infantería, fuego que fue respondido por los miembros del GAP y los francotiradores apostados en los edificios aledaños. Carvajal se comunicó nuevamente con Pinochet, informándole de la intención de parlamentar. Pinochet exigió una «rendición incondicional». A las 11:52, los cazabombarderos Hawker Haunter iniciaron su ataque a la Moneda, disparando en cuatro oportunidades sus cohetes sobre la casa de Gobierno: el daño causado es devastador. Otros dos aviones bombardearon la residencia presidencial de Tomás Moro, a la sazón defendida por los miembros del GAP que no alcanzaron a llegar con Allende. El ataque al Palacio de Gobierno prosiguió con el uso de gases lacrimógenos, pero al ver que la Moneda todavía se negaba a rendirse, el general Palacios decidió tomarla y envió a un grupo de soldados a derribar la puerta del Palacio. Son las 14:30 de la tarde.
Allende decidió rendirse y deponer las armas. Entonces —según el testimonio de uno de sus doctores, Patricio Gijón, que regresó para llevarse su mascarilla antigás—, con el fusil AK-47, se suicidó disparándose en la barbilla, explotando la bóveda craneana y muriendo instantáneamente. Palacios entró en el Salón Independencia y se encontró con Allende y el doctor Girón. Reconoció al presidente por su macizo reloj Galga Coulde. Llamó al oficial de radio y entregó su escueto informe: «Misión cumplida. Moneda tomada, presidente muerto».
I així va començar la dictadura. Així va començar, a Xile, un període de transformació política, econòmica i social; un període durant el qual van desaparèixer els drets humans i les normes es basaven en la ideologia. Aquesta era la que separava la vida i la mort. La ideologia contrària al règim conduïa a la tortura, a la desaparició i a l’assassinat, en definitiva.
Per això, el dia 11 va ser sorprenent. El Santiago que coneixia fins ara es va transformar. Era desconegut. El dia 11 Santiago no és Santiago. I els xilens són diferents. A partir del migdia les botigues, les escoles i les universitats tanquen les seves portes per permetre que tothom es traslladi a casa seva, i hi quedi clausurat fins l’endemà. Així és com el Santiago ple a vessar de tot, de moviment, gent i sorolls, queda desert. Buit i silenciós.
Mentre tota aquesta pressa de tothom per arribar a casa succeeix, els grups socials encara amb força i molts motius per manifestar-se surten al carrer. I no per fer revolució, sinó per caminar cridant els milers d’injustícies viscudes. La marcha acaba al Estadio Víctor Jara, espai que va servir durant el principi de la dictadura per empresonar els que havien de ser eliminats. Espai que va viure, a més, l’assassinat del mateix Víctor Jara. Allà, cada 11 de setembre, s’hi fan parlaments, s’aixequen banderes i s’encenen espelmes que brillen per al record.
Però el lloc on el simbolisme de les espelmes pren el protagonisme de la tragèdia és al Estadio Nacional de Chile. L’estadi que va ser centre de detenció i tortures a partir del dia 12 del setembre del 73. En el recinte hi van passar més de 40.000 persones, i a part de tortures, també s’hi feien afusellaments. Passejar per l’Estadi Nacional aquell vespre va ser molt impactant. I, mentre m’adonava del poc que m’agrada obrir els ulls amb aquests desastres, les espelmes se m’emportaven en aquesta història. En la seva història, que, en el fons, també és la nostra història. Durant aquella tarda milers i milers de persones havien passejat per les baranes de l’estadi i havien deixat la seva llum simbòlica. A més, molts havien aprofitat per enganxar cartells, fotografies i cartes que, acompanyades de guitarres i cançons que sonaven de fons, omplien el panorama de molts sentiments. Molta emoció, molt impacte.
Afegeixo aquí l’enllaç d’un reportatge que ha fet la Ivet, la meva companya de pis i de vida.
http://diagonalperiodico.net/En-las-poblaciones-de-Santiago-se.html?var_recherche=ivet%20eroles
Així, després de llevar-me al ritme d’uns Segadors que omplien el departamento de catalanisme, vaig anar a dormir amb aquesta cançó:
http://www.youtube.com/watch?v=eY6u7aQlsxY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada