Avui he comprat una flor granate

El ritme xileno m’atrapa i m’enganxa. És com si es tractés d’una mena d’aspiradora que xucla tot allò que té davant, o tot allò que pot i vol xuclar. Mentre tot aquest procés sorgeix, em ronden moltes coses pel cap però, sobretot sobretot lluito contra mi mateixa per no estar immersa dins del món dels horaris, l’estrés i les obligacions que es fan perquè sí. En general, fujo de les coses que es fan perquè sí, i és que, en el fons, me’n vaig de tots aquells projectes – o obligacions – que no m’engreixen de motius i d’il·lusió. El cert és que m’adono que sempre la busco, a la il·lusió. I, mica en mica, i també durant l’aspiració (i perdonin el rodolí – que no surt perquè sí! –) em sorprén la força que té aquest sentiment que em mou tant i tant. Crec que és un sentiment molt personal perquè, així com abans (més innocent) estava convençuda que la il·lusió podia motivar les persones, avui veig que no tothom la sent, ni viu, ni la valora. A mi se’m barreja fàcilment amb l’alegria i, llavors, la grandesa que sento m’omple molt. Moltíssim! I la sento quan viatjo, quan projecto idees i quan la complicitat en un conversa m’inspira tant que les paraules em surten soles. Són tres moments que m’encanten. Són tres moments que no planejo, sinó que m’hi inclino i hi acabo dins, com si m’engolissin, com si d’una aspiració es tractés!

El dimarts vaig anar a la inauguració d’una exposició que està al Museo Nacional de Bellas Artes. Es diu “Paradiso Paradoja”, i escoltar els artistes – Virgina Huneeus i Mario Soro – em va deixar al·lucinada. La Virginia Huneeus va estar exiliada a Itàlia durant els primers anys de la dictadura de Pinochet i allà va estudiar en profunditat La Divina Comèdia, de Dante (segle XIV). A través de la idea que reflecteix l’obra sobre l’infern, el purgatori i el paradís, Virgina Huneeus ha creat una obra d’art. Una altra. L’exposició ocupa tres sales que, correlatives, expressen la idea de Dante i, sobretot, pregunten a l’”espectador” com seria – o serà – el paradís en el futur. Pot ser la dona? Segurament que sí perquè l’home ja ha estat el passat i és el present, i ha significat la llum en tots els sentits. “Paradiso Paradoja” transmet la idea que les muses (que ja apareixien a la Divina Comèdia) són el paradís, potser el futur. En només tres sales hi ha vídeo, fotografia, escultura. Hi és tot: evolució, paradoxa i art, en definitiva.
____________________________________________

Pichilemu han estat unes vacances sense a penes haver-les demanat, ni anhelat vaja. I això em fa sentir afortunada perquè, ¿qui pot dir que té vacances sense lluitar-les o esperar-les? (Això no vol dir que no esperi amb “candeletes” el meu estiu!). Però la veritat és que les Fiestas Patrias no entraven dins dels plans. I, òbviament, m’han anat ideals!!! El 18 de setembre Xile celebra l’inici del procés d’independència d’Espanya (el gran país colonitzador!) i va ser el 1810. Durant les Fiestas Patrias el país es transforma. Banderes, menjar i alcohol omplen totes les cases que, amb més o menys sentiment nacionalista, desitgen aquesta festa. Nosaltres vam llogar unes cabanyes a Pichilemu, a la costa en direcció al sud de Xile. És un poble que guarda el seu encant en les onades del mar. Aquestes són l’única demostració que té l’home per confirmar que la Terra es mou! I les platges de Pichilemu ho asseguren. El Pacífic és de sorra fosca, aigua freda i onades gegants. Em va encantar passar-me el diumenge a la tarda caminant per la platja després de quatre dies de festa intensa. Em dec fer gran perquè cada vegada més prefereixo una tarda de jocs, cartes i guitarra, un sopar amb tranquil·litat, chelas y vino tinto i amb companyia amb ganes de conversa, bona música i energia fins la matinada. O potser és que estic canviant els gustos! Però a Pichilemu vam fer un mix entre això i festa en una fonda entre cuecas ( ball tradicional xilè) i ritmes varis. Les hores passaven volant en aquell espai que reunia xilens joves, adults i més que adults. La fonda de Pichilemu era l’únic lloc per sortir, i per això la diversitat en les edats era, entre altres, la principal característica. A més, la chicha (beguda típica semblant a la sangria però més dolça), els mocadors (per ballar la cueca) i la buena onda omplien el garito de costat del mar.
Mica en mica, dia rere dia, les persones que m’acompanyen (i acompanyo) van calant i van entrant dins aquesta nova vida que, en certa manera, començava de zero ara fa més de dos mesos. Poc a poc vaig coneixent el meu nou entorn que, en part sorgeix i, en part, construeixo. I, el que és més important, em vaig coneixent a mi mateixa. Per això, per tot això que sento, i per com em sento, avui he comprat una flor granate.