Avui és dia 6 i resulta que demà passat me'n vaig a Uruguai. I escric en català perquè, segur seguríssim, que els millors Reis són els de Catalunya. I perquè tinc ganes d'utilitzar una mica la llengua!
Avui m'he endinsat en el Buenos Aires dels 50, dels 70 i dels 90. Bé, més que endinsar-m'hi, hi he passat per sobre (en el sentit metafòric, òbviament!). He passejat per la Plaza de Mayo imitant les marchas que fan les madres des del 30 d'abril del 77, poc després que comencés la dictadura de Jorge Rafael Videla. Des de llavors, encara ara algunes mares es reuneixen tots els dijous al migdia en senyal de protesta i de record pels fills i néts desapareguts i assassinats.
Després he anat a Caminito, al barri La Boca. Estava ple de turistes, però és una zona molt pintoresca, amb milers de colors, música i tangos.
He entrat en un museu on hi havia una exposició que reunia diferents pintors al voltant de quatre temes: l'amor, l'odi, la vida i la mort. M'he fixat en un quadre estil popart que deia: "Ou ne peut plaire à tout le monde". Bona!
He passat la tarda entre el famós obelisc de l'avenida 9 de julio i els carrers Corrientes, Florida, Santa Fe... que m'atreviria a comparar amb el Portal de l'Àngel de Barnaworld.
El metro de Buenos Aires està més mal senyalitzat que el de Santiago, que ja és dir. Em sembla al·lucinant el poc que es destina -per no dir gens- a la comunicació en els transports, però em sento orgullosa de poder-ho contrastar!
Ara les llumetes dels carrers ja comencen a il·luminar-se, i Buenos Aires es transforma així en la ciutat de les llums com el París del XVIII però amb arquitectura italiana i espanyola, i pensadors que, pel que sembla, no pensen tant (!!!). Almenys, els dels carrers (que pocs seran intel·lectuals) es preocupen per mirar i repassar cames, culs i de tot-i-més. S'inventen piropos dignes de diccionari, com aquest: "tantas curvas y yo sin frenos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada